domingo, 30 de noviembre de 2008
Cadascú que decideixi
Què és el que tenen d'interessant les sèries de televisió? Aquelles que ens enganxen i cada setmana ens fan estar com mules davant les caixes tontes que presideixen les nostres cases?... El fet és que nosaltres som víctimes de les nostres debilitats. Sabem que les coses que ens atrauen són les coses que no tenim al dia a diar... aquelles coses que ens falten, tant sigui coses materials, tan siguin coses no materials. En quant a les coses materials ens podem referir al conjunt de cases que mostren, cotxes, vestits, les últimes tecnologies... pel que fa a coses no materials ens podem referir a fets com el sexe, com mentides, com emocions, com la vida portada a l'extrem...coses que no trobem al nostre dia a dia, coses que ens pensem que són les emocions que una vida quotidiana ha de portar... però el fet és, que aquestes actituds de vida que veiem cada dia a les sèries i a les pel.lícules, ens fan estar en desequilibri amb la nostra pròpia vida, ens fa veure les coses que ens manquen i les coses que no tenim i no es troben al nostre abast de conseguir-ho. En el fons, aquestes coses, pretenen fer veure a la gent lo desgraciada que és, i que mai podran accedir a molts luxes que només existeixen en el món de la riquesa i en el qual es troben 4 gats. Per això, la pregunta és, podem fer cas d'una cosa rectangular que emet imatges i sons, i que en el fons només fa que crear desigualtats en el món?
Contra el pla Bolonya? Contra qui?
Perquè es manifesta la gent? Ultimament hem pogut veure i patir moltes manifestacions d'estudiants en contra del pla Bolonya. La pregunta és si la gent que es manifesta, realment sap contra que es manifesta? Sempre hi ha líders, caps que dirigeixen les protestes, dirigeixen persones sensibles a discursos mínimament inteligents que els fa créixer-se com a persones, i creuen que 'formar part' d'aquell collectiu, farà que tienguin més força i seguretat.
Llavors, crec que els mitjans de comunicació no haurien de fixar-se en el volum de manifestants, sino que potser haurien de pensar el nivell d'estupidesa que tenen molts dels manifestants que no saben ni perquè surten al carrer a cridar com bojos i fer-se notar davant les autoritats.
Llavors, crec que els mitjans de comunicació no haurien de fixar-se en el volum de manifestants, sino que potser haurien de pensar el nivell d'estupidesa que tenen molts dels manifestants que no saben ni perquè surten al carrer a cridar com bojos i fer-se notar davant les autoritats.
domingo, 2 de noviembre de 2008
Ficción, Realidad. Qué más da.
Me acaban de hacer partícipe de una experiencia que quiero compartir. Creo que las experiencias son aquellas que te hacen sentir y te hacen estar dentro del papel que cada una de ellas desarrollan. El cine me ayuda a comprender sentidos, emociones, y situaciones a las que normalmente no estamos conectados. Acabo de ver la película de 'El niño con el pijama de rayas' y estoy asombrosamente tocada. Aunque sea ficción, quiero defender, que estas 'ficciones' son realidades escondidas tras una pantalla, que según la manera de hacerse, consiguen meter al espectador de una manera sobrenatural, que hace que nuestra piel se encuentre entre la de los personajes. Una obra realmente excepcional, ha hecho en mí sentir aquél dolor que sintió mucha gente, me ha hecho interactuar con las víctimas de años atrás que sufrieron sin razón alguna.
La manera de montar una película, hace que muchas de las cosas que a veces caen en el olvido, vuelvan a renacer de nuestra memoria, y hagan que aun se sigan denunciando hechos como fue el holocausto de los judíos por parte de las fuerzas nacis.
Cantidad de films han intentado 'recuperar' esta historia, y muchos lo han hecho con el pretexto del amor. Puede que pocos hayan hecho un film relacionado con este tema a partir de la base de la ingenuidad y la infancia, y por ello creo que éste, ha conseguido emocionar a mucha gente, por el poder que un niño puede tener ante nuestros ojos y corazones.
Esta película va más allá de un 'recordatorio', esta película es una llamada a la ingenuidad, a la amistad, al amor, y al respeto, y creo que son valores que se deben tener en cuenta siempre en la hora de mirar hacia nuestros futuros y hacia la vida en general.
Ahora, sin haber explicado NADA sobre la película, espero que el mero hecho de haber dado a entender los valores fundamentales de este film, os haya entrado las ganas de ir a ver una maravillosa llamada a la amistad y al poder de los corazones.
Con gente así, con corazones de este estilo, el mundo siempre podrá seguir su camino. Espero que esta 'ficción' cale en la bondad de las personas y pueda hacer de ello una realidad mundial.
La manera de montar una película, hace que muchas de las cosas que a veces caen en el olvido, vuelvan a renacer de nuestra memoria, y hagan que aun se sigan denunciando hechos como fue el holocausto de los judíos por parte de las fuerzas nacis.
Cantidad de films han intentado 'recuperar' esta historia, y muchos lo han hecho con el pretexto del amor. Puede que pocos hayan hecho un film relacionado con este tema a partir de la base de la ingenuidad y la infancia, y por ello creo que éste, ha conseguido emocionar a mucha gente, por el poder que un niño puede tener ante nuestros ojos y corazones.
Esta película va más allá de un 'recordatorio', esta película es una llamada a la ingenuidad, a la amistad, al amor, y al respeto, y creo que son valores que se deben tener en cuenta siempre en la hora de mirar hacia nuestros futuros y hacia la vida en general.
Ahora, sin haber explicado NADA sobre la película, espero que el mero hecho de haber dado a entender los valores fundamentales de este film, os haya entrado las ganas de ir a ver una maravillosa llamada a la amistad y al poder de los corazones.
Con gente así, con corazones de este estilo, el mundo siempre podrá seguir su camino. Espero que esta 'ficción' cale en la bondad de las personas y pueda hacer de ello una realidad mundial.
lunes, 20 de octubre de 2008
CONTIGO- SABINA
Yo no quiero un amor civilizado,
con recibos y escena del sofá;
yo no quiero que viajes al pasado
y vuelvas del mercado con ganas de llorar.
Yo no quiero vecínas con pucheros;
yo no quiero sembrar ni compartir;
yo no quiero catorce de febreroni cumpleaños feliz.
Yo no quiero cargar con tus maletas;
yo no quiero que elijas mi champú;
yo no quiero mudarme de planeta,
cortarme la coleta,brindar a tu salud.
Yo no quiero domingos por la tarde;
yo no quiero columpio en el jardin;
lo que yo quiero, corazón cobarde,
es que mueras por mí.
Y morirme contigo si te matas
y matarme contigo si te mueres
porque el amor cuando no muere mata
porque amores que matan nunca mueren.
Yo no quiero juntar para mañana,
no me pidas llegar a fin de mes;
yo no quiero comerme una manzana
dos veces por semanasin ganas de comer.
Yo no quiero calor de invernadero;
yo no quiero besar tu cicatriz;
yo no quiero París con aguacero ni Venecia sin tí.
No me esperes a las doce en el juzgado;
no me digas “volvamos a empezar”;
yo no quiero ni libre ni ocupado,
ni carne ni pecado,ni orgullo ni piedad.
Yo no quiero saber por qué lo hiciste;
yo no quiero contigo ni sin ti;
lo que yo quiero, muchacha de ojos tristes,
es que mueras por mí.
Y morirme contigo si te matas
y matarme contigo si te mueres
porque el amor cuando no muere mata
porque amores que matan nunca mueren
Podemos ver perfectamente el enlace que tiene con la película de Romeo y Julieta (sobretodo en el estibillo de la canción), referente al final del film, que muestra como Romeo se suicida al ver a Julieta 'muerta'. Y quiere hacer una reflexión sobre el amor verdadero, ese que cuando no muere mata, debido a su fuerza que alcanza el más allá de los días. Pretende explicar que el amor verdadero es aquél que cruza todos los muros, como el muro de la muerte. El hecho de querer tanto a una persona como para morir por ella, hace pensar que el amor verdadero es el que mueve el rumbo de nuestra vida, la opción que escojemos para seguir viviendo
con recibos y escena del sofá;
yo no quiero que viajes al pasado
y vuelvas del mercado con ganas de llorar.
Yo no quiero vecínas con pucheros;
yo no quiero sembrar ni compartir;
yo no quiero catorce de febreroni cumpleaños feliz.
Yo no quiero cargar con tus maletas;
yo no quiero que elijas mi champú;
yo no quiero mudarme de planeta,
cortarme la coleta,brindar a tu salud.
Yo no quiero domingos por la tarde;
yo no quiero columpio en el jardin;
lo que yo quiero, corazón cobarde,
es que mueras por mí.
Y morirme contigo si te matas
y matarme contigo si te mueres
porque el amor cuando no muere mata
porque amores que matan nunca mueren.
Yo no quiero juntar para mañana,
no me pidas llegar a fin de mes;
yo no quiero comerme una manzana
dos veces por semanasin ganas de comer.
Yo no quiero calor de invernadero;
yo no quiero besar tu cicatriz;
yo no quiero París con aguacero ni Venecia sin tí.
No me esperes a las doce en el juzgado;
no me digas “volvamos a empezar”;
yo no quiero ni libre ni ocupado,
ni carne ni pecado,ni orgullo ni piedad.
Yo no quiero saber por qué lo hiciste;
yo no quiero contigo ni sin ti;
lo que yo quiero, muchacha de ojos tristes,
es que mueras por mí.
Y morirme contigo si te matas
y matarme contigo si te mueres
porque el amor cuando no muere mata
porque amores que matan nunca mueren
Podemos ver perfectamente el enlace que tiene con la película de Romeo y Julieta (sobretodo en el estibillo de la canción), referente al final del film, que muestra como Romeo se suicida al ver a Julieta 'muerta'. Y quiere hacer una reflexión sobre el amor verdadero, ese que cuando no muere mata, debido a su fuerza que alcanza el más allá de los días. Pretende explicar que el amor verdadero es aquél que cruza todos los muros, como el muro de la muerte. El hecho de querer tanto a una persona como para morir por ella, hace pensar que el amor verdadero es el que mueve el rumbo de nuestra vida, la opción que escojemos para seguir viviendo
martes, 14 de octubre de 2008
Audiència o Realitat
Qui fa les notícies? Qui decideix què és important? Que volem que sigui actualitat?
Moltes vegades, als diaris, podem veure notícies de caire social que realment no ténen perquè sortir als noticiaris. Les audiències que nosaltres creem, els nostres interessos...es veuen repercutits als informes diaris que cada dia surten a les notícies, o bé els diaris. Sovint, segons el grau d'intel·lectualitat que ofereixen segons quins medis, ens donem compte de com som la societat d'avui en dia. Què és el que realment ens interessa? nosaltres mateixos donem les respostes a aquestes preguntes, nosaltres som els que escollim què és el que volem veure i el que no, nosaltres som els formadors de cultura del nostre país. En definitiva, l'objectivitat amb la que els medis veuen les notícies, és la manera que nosaltres les precebem. L'audiència té aquest paper fonamental, de dir com volem créixer i què volem saber...
Crec que les notícies dels mitjans de comunicació haurien d'estar per sobre dels beneficis que rep de la publicitat, que haurien d'estar més enllà de notícies morboses que busca la societat, i hauria d'informar el país d'una manera més elegant, d'una manera més sensata, d'una manera més educativa, en definitiva, d'una diferent manera de com ens envien l'informació avui en dia.
Paral·lelament a això, hi ha estudis psicològics, que diuen que quan a les notícies hi surten maltractaments, violència de gènere, suicidis, morts, escàndols... inciten al públic a fer el mateix. L'audiència només veu aquest tipus de notícies per la pura morbositat del tema...pel poder comentar... però a la vegada els mateixos mitjans de comunicació estan generant i creant sers que adopten aquesta educació i acaben comportant-se de la mateixa manera que els seus 'personatges de les notícies', 'els seus personatges de ficció'.
No creieu, realment, que s'hauria de fer un pensament sobre com tractar la societat d'avui, o bé, el que és el mateix, com tractar les persones que formem l'actualitat?
Moltes vegades, als diaris, podem veure notícies de caire social que realment no ténen perquè sortir als noticiaris. Les audiències que nosaltres creem, els nostres interessos...es veuen repercutits als informes diaris que cada dia surten a les notícies, o bé els diaris. Sovint, segons el grau d'intel·lectualitat que ofereixen segons quins medis, ens donem compte de com som la societat d'avui en dia. Què és el que realment ens interessa? nosaltres mateixos donem les respostes a aquestes preguntes, nosaltres som els que escollim què és el que volem veure i el que no, nosaltres som els formadors de cultura del nostre país. En definitiva, l'objectivitat amb la que els medis veuen les notícies, és la manera que nosaltres les precebem. L'audiència té aquest paper fonamental, de dir com volem créixer i què volem saber...
Crec que les notícies dels mitjans de comunicació haurien d'estar per sobre dels beneficis que rep de la publicitat, que haurien d'estar més enllà de notícies morboses que busca la societat, i hauria d'informar el país d'una manera més elegant, d'una manera més sensata, d'una manera més educativa, en definitiva, d'una diferent manera de com ens envien l'informació avui en dia.
Paral·lelament a això, hi ha estudis psicològics, que diuen que quan a les notícies hi surten maltractaments, violència de gènere, suicidis, morts, escàndols... inciten al públic a fer el mateix. L'audiència només veu aquest tipus de notícies per la pura morbositat del tema...pel poder comentar... però a la vegada els mateixos mitjans de comunicació estan generant i creant sers que adopten aquesta educació i acaben comportant-se de la mateixa manera que els seus 'personatges de les notícies', 'els seus personatges de ficció'.
No creieu, realment, que s'hauria de fer un pensament sobre com tractar la societat d'avui, o bé, el que és el mateix, com tractar les persones que formem l'actualitat?
jueves, 9 de octubre de 2008
Avui hem fet una reflexió que m'ha fet pensar molt sobre la tecnologia i els avenços en els que vivim. Cada dia es fan nous descobriments, noves modificacions als invents ja existents, i noves adaptacions a versions d'aparells tecnològics. La tecnologia ara, es troba al punt de poder controlar cadascuna de les persones del món, tant un polític com a un subsaharià, en poc temps i poc esforç. Surten cada cop més, invents que fan que estem connectats a una xarxa tecnològica en la qual tothom pot accedir i tothom pot aconseguir informació de qualsevol tipus que té a veure amb les persones i es poden accedir sense cap tipus de problema.
Suposo que per això deu haber molts debats, ja que no se sap fins a quin punt arriba la violació de la intimitat de les persones, no se sap si aquestes noves tecnologies fan que ens trobem massa connectats al món i no poder viure amb la llibertat que el ser humà hauria d'existir.
Suposo que per això deu haber molts debats, ja que no se sap fins a quin punt arriba la violació de la intimitat de les persones, no se sap si aquestes noves tecnologies fan que ens trobem massa connectats al món i no poder viure amb la llibertat que el ser humà hauria d'existir.
miércoles, 1 de octubre de 2008
El Ilusionista
El Ilusionista se trata de una película americana dirigida por Neil Burger en el 2006.Basado en el relato corto "Eisenheim: The illusionist" de Steven Millhause, este filme desarrolla la historia de un ilusionista al que todo el mundo admira ya se piensa que tiene poderes sobrenaturales.
el nivel de invención de trucos para que la gente crea en lo que ven, es tan alto que hace que el protagonista, Edward Norton, sea perseguido por la justicia para desvelar sus secretos de cómo realiza tales trucos de magia. Por ello, el protagonista prepara su número final, y más ambicioso para escaparse.
Creo que una de las cosas que más me impresiona de esta película cada vez que la veo, es la puesta en escena que hace el director. Me abruma el tipo de magia que hace, el no poder entender su funcionamiento y cómo consigue sobrepasar los límites de la razón. Sinembargo,me impresiona más, el encantamiento de la gente, la fascinación que derrochan por cada truco que hace el ilusionista... Admiro realmente la producción y dirección de esta obra, en que te hace pensar en el poder de la mente y el poder de la magia.
el nivel de invención de trucos para que la gente crea en lo que ven, es tan alto que hace que el protagonista, Edward Norton, sea perseguido por la justicia para desvelar sus secretos de cómo realiza tales trucos de magia. Por ello, el protagonista prepara su número final, y más ambicioso para escaparse.
Creo que una de las cosas que más me impresiona de esta película cada vez que la veo, es la puesta en escena que hace el director. Me abruma el tipo de magia que hace, el no poder entender su funcionamiento y cómo consigue sobrepasar los límites de la razón. Sinembargo,me impresiona más, el encantamiento de la gente, la fascinación que derrochan por cada truco que hace el ilusionista... Admiro realmente la producción y dirección de esta obra, en que te hace pensar en el poder de la mente y el poder de la magia.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)