CONTIGO- SABINA

Yo no quiero un amor civilizado,
con recibos y escena del sofá;
yo no quiero que viajes al pasado
y vuelvas del mercado con ganas de llorar.

Yo no quiero vecínas con pucheros;
yo no quiero sembrar ni compartir;
yo no quiero catorce de febreroni cumpleaños feliz.

Yo no quiero cargar con tus maletas;
yo no quiero que elijas mi champú;
yo no quiero mudarme de planeta,
cortarme la coleta,brindar a tu salud.

Yo no quiero domingos por la tarde;
yo no quiero columpio en el jardin;
lo que yo quiero, corazón cobarde,
es que mueras por mí.

Y morirme contigo si te matas
y matarme contigo si te mueres
porque el amor cuando no muere mata
porque amores que matan nunca mueren.

Yo no quiero juntar para mañana,
no me pidas llegar a fin de mes;
yo no quiero comerme una manzana
dos veces por semanasin ganas de comer.

Yo no quiero calor de invernadero;
yo no quiero besar tu cicatriz;
yo no quiero París con aguacero ni Venecia sin tí.

No me esperes a las doce en el juzgado;
no me digas “volvamos a empezar”;
yo no quiero ni libre ni ocupado,
ni carne ni pecado,ni orgullo ni piedad.

Yo no quiero saber por qué lo hiciste;
yo no quiero contigo ni sin ti;
lo que yo quiero, muchacha de ojos tristes,
es que mueras por mí.

Y morirme contigo si te matas
y matarme contigo si te mueres
porque el amor cuando no muere mata
porque amores que matan nunca mueren

Podemos ver perfectamente el enlace que tiene con la película de Romeo y Julieta (sobretodo en el estibillo de la canción), referente al final del film, que muestra como Romeo se suicida al ver a Julieta 'muerta'. Y quiere hacer una reflexión sobre el amor verdadero, ese que cuando no muere mata, debido a su fuerza que alcanza el más allá de los días. Pretende explicar que el amor verdadero es aquél que cruza todos los muros, como el muro de la muerte. El hecho de querer tanto a una persona como para morir por ella, hace pensar que el amor verdadero es el que mueve el rumbo de nuestra vida, la opción que escojemos para seguir viviendo

Audiència o Realitat

Qui fa les notícies? Qui decideix què és important? Que volem que sigui actualitat?
Moltes vegades, als diaris, podem veure notícies de caire social que realment no ténen perquè sortir als noticiaris. Les audiències que nosaltres creem, els nostres interessos...es veuen repercutits als informes diaris que cada dia surten a les notícies, o bé els diaris. Sovint, segons el grau d'intel·lectualitat que ofereixen segons quins medis, ens donem compte de com som la societat d'avui en dia. Què és el que realment ens interessa? nosaltres mateixos donem les respostes a aquestes preguntes, nosaltres som els que escollim què és el que volem veure i el que no, nosaltres som els formadors de cultura del nostre país. En definitiva, l'objectivitat amb la que els medis veuen les notícies, és la manera que nosaltres les precebem. L'audiència té aquest paper fonamental, de dir com volem créixer i què volem saber...
Crec que les notícies dels mitjans de comunicació haurien d'estar per sobre dels beneficis que rep de la publicitat, que haurien d'estar més enllà de notícies morboses que busca la societat, i hauria d'informar el país d'una manera més elegant, d'una manera més sensata, d'una manera més educativa, en definitiva, d'una diferent manera de com ens envien l'informació avui en dia.

Paral·lelament a això, hi ha estudis psicològics, que diuen que quan a les notícies hi surten maltractaments, violència de gènere, suicidis, morts, escàndols... inciten al públic a fer el mateix. L'audiència només veu aquest tipus de notícies per la pura morbositat del tema...pel poder comentar... però a la vegada els mateixos mitjans de comunicació estan generant i creant sers que adopten aquesta educació i acaben comportant-se de la mateixa manera que els seus 'personatges de les notícies', 'els seus personatges de ficció'.

No creieu, realment, que s'hauria de fer un pensament sobre com tractar la societat d'avui, o bé, el que és el mateix, com tractar les persones que formem l'actualitat?

Avui hem fet una reflexió que m'ha fet pensar molt sobre la tecnologia i els avenços en els que vivim. Cada dia es fan nous descobriments, noves modificacions als invents ja existents, i noves adaptacions a versions d'aparells tecnològics. La tecnologia ara, es troba al punt de poder controlar cadascuna de les persones del món, tant un polític com a un subsaharià, en poc temps i poc esforç. Surten cada cop més, invents que fan que estem connectats a una xarxa tecnològica en la qual tothom pot accedir i tothom pot aconseguir informació de qualsevol tipus que té a veure amb les persones i es poden accedir sense cap tipus de problema.

Suposo que per això deu haber molts debats, ja que no se sap fins a quin punt arriba la violació de la intimitat de les persones, no se sap si aquestes noves tecnologies fan que ens trobem massa connectats al món i no poder viure amb la llibertat que el ser humà hauria d'existir.

El Ilusionista

El Ilusionista se trata de una película americana dirigida por Neil Burger en el 2006.Basado en el relato corto "Eisenheim: The illusionist" de Steven Millhause, este filme desarrolla la historia de un ilusionista al que todo el mundo admira ya se piensa que tiene poderes sobrenaturales.
el nivel de invención de trucos para que la gente crea en lo que ven, es tan alto que hace que el protagonista, Edward Norton, sea perseguido por la justicia para desvelar sus secretos de cómo realiza tales trucos de magia. Por ello, el protagonista prepara su número final, y más ambicioso para escaparse.

Creo que una de las cosas que más me impresiona de esta película cada vez que la veo, es la puesta en escena que hace el director. Me abruma el tipo de magia que hace, el no poder entender su funcionamiento y cómo consigue sobrepasar los límites de la razón. Sinembargo,me impresiona más, el encantamiento de la gente, la fascinación que derrochan por cada truco que hace el ilusionista... Admiro realmente la producción y dirección de esta obra, en que te hace pensar en el poder de la mente y el poder de la magia.